Per que Espanya necessita violència als carrers de Catalunya
Que el Delegat del Govern de Madrid a Catalunya, l'inefable Millo, justifiqui l'actuació de grups organitzats i en alguns casos forans, de gent amb la cara tapada, amb cúters a la ma, provocadors i violents mentre arrenquen la simbologia groga del carrers de Catalunya, que ho justifiqui, dic, sota l'empara de la llibertat d'expressió, a banda d'indigne i roí, és un pas més en l'escalada provocadora de violència als carrers catalans que Madrid busca desesperadament, violència que necessita imperativament Llarena per a que la seva ficció agafi alguna mena de versemblança, violència sense la que no pot continuar ni un dia més la política repressora d'en Zoido, violència per la que malden alguns comandaments militars i policials.... violència, violència..."Estos catalanes, ¿no tienen sangre en las venas?" A Madrid no acaben d'entendre que després de totes les putades que ens estan fent encara no haguem sortit al carrer. No comprenen perquè ens entestem en una actitud no-violenta, singularment quan es palés que al llarg de la història la no-violència no ha obtingut mai cap victòria.
Alguns pacifistes, jo mateix, ens hem plantejat més d'una vegada l'ineficàcia de la no-violència. I no només la seva ineficàcia sinó, sovint, la perversa utilització que n'han fet els estats per poder justificar la seva repressió contra actes violents. I els pacifistes sovint han, hem, caigut en el parany.
Si som curosos i obviem anàlisis superficials i missatges cinematogràfics, ens en donarem conte que la no-violència no ha obtingut mai cap victòria. I no em parleu de Gandhi. I no només perquè la majoria de les seves iniciatives serien a l'Espanya actual considerades violència (els boicots, la desobediència, la marxa de la sal, etc...), sinó perquè com que la historia l'escriuen els que guanyen ens han amagat que el "col·lapse" (?) colonial no hagués estat possible sense l'actuació d'una figura com la de
Chandrasekhar Azaz (1) o la del revolucionari Bhagat Singh (2) o la del líder Subbas Chandra Bose (3). I tot i així, malgrat les actuacions violentes d'aquests personatges i la teòrica no-violència de Gandhi, de victòria res de res. El britànics se'n van anar de l'Índia quan van voler, quan van enllestir les coses de manera que les tenien garantides per transferir el territori d'un domini colonial directe a un domini neo-colonial. Els britànics se'n van anar després de decidir qui serien els nous governants, després d'avivar les flames religioses i el separatisme ètnic que provocà que la Índia estigués dividida i en conflicte permanent de manera que la seva prosperitat depengués de l'ajut militar i econòmic del estats euro-americans. Encara avui segueix explotada en bona mida per empreses americanes.
El moviment pels drets civils als Estats Units que hom acostuma a presentar com un episodi important en la història pacifista, com una victòria de la violència, no va ser, en realitat, ni victòria ni no-violenta. Que no va ser victòria ho saben molt bé encara avui els negres, els llatins i els immigrants no blancs i ens ho palesa sovint la tele quan veiem com una vegada i un altra policies blancs abaten impunement joves negres. I no s'està de recordar-ho, fatxendosament, l'impresentable president que s'han empescat. El moviment pels drets civils no va passar d'una escaramussa en el desenvolupament de la qual se'ns amaga volgudament la decisiva participació de moviments no pacífics com el Black Panther Party (4) i, singularment, es mira de no parlar que l'única i minsa "victòria" dels drets civils va obeir als violents fets de Birmingham (5).
Quelcom similar podríem dir de la cantarella de que el moviment pacifista va acabar amb la Guerra del Vietnam. No m'hi estenc perquè ho crec innecessari amb la perspectiva que avui en tenim. Però, curt i ras, el cert és que els Estat Units es van retirar de Vietnam perquè van ser derrotats políticament i militarment.
Acabo aquesta incursió històrica que ja és potser massa llarga, amb uns fets que ens son més propers. En efecte, malgrat els milions de persones que a tot el mon es manifestaren pacíficament contra la invasió d'Irak, la invasió va tirar endavant a la recerca d'unes inexistents armes de destrucció massiva, armes que només eren l'excusa per una invasió inevitable ja que el petroli i la geopolítica, verdaderes raons de la guerra, si que hi eren. Aquí, a Espanya, malgrat que un milió de persones va sortir al carrer contra la guerra i que s'hi oposava un 80% de la població, Aznar va decidir anar-hi. Però, ai las, només va caler que uns assassins desalmats perpetressin uns terribles actes violents a Madrid en que van assassinar 191 persones innocents i en van ferir un miler més, per a que Espanya abandonés l'Irak cames ajudeu-me. I darrera en van sortir altres paisos, no fos cas.
Sembla (i segur que hi ha d'haver excepcions) que en els fets històrics en que es desenvolupa un moviment pacifista no violent ens trobem amb tres elements a l'equació: d'entrada un estat o colonial o dictatorial o violador de drets fonamentals d'algun sector; en segon lloc amb una reivindicació que pretén combatre la manca d'independència, o els abusos del dictador, o la violació dels drets; i, en tercer lloc, una població més o menys representativa del total que malda amb mètodes no violents per capgirar la situació.
A casa nostra, tot i que sembla obvi que es donen tots tres elements de l'equació, alguna cosa deu fallar per a que el mètode no violent dels qui reclamen independència sembli estar prosperant tot i que a empentes i rodolons i per a que, en conseqüència, sigui l'estat combatut el que malda per a que els no violents abracin la violència.
Crec que l'element diferencial (que Puigdemont i companyia han sabut avaluar i treballar convenientment) és que els catalans independentistes, a més de súbdits de l'estat contra el que lluitem, som també ciutadans europeus i aquest"altre estat", Europa, es converteix en un quart element de l'equació, certament enutjós per a l'estat colonial, element que trastoca l'equació i els esdeveniments i provoca que per a una reclamació d'independència certament agosarada considerant davant qui es fa i que històricament només s'aconsegueix amb més o menys violència, en aquest context, sigui la no-violència dels reclamants la seva millor arma puix és l'únic idioma que volen parlar a Europa que no admet violència contra els seus ciutadans, mentre que la violència/repressió de l'estat opressor, que normalment és ben vista per la comunitat internacional o al menys tolerada, esdevé, en aquest cas allò que el fa objecte de blasme i el condemna a la no cooperació judicial dels altres estats membres. Alterada, doncs, l'equació, girada la truita, Espanya necessita imperiosament que s'incendiïn els carrers de Catalunya i per això no para d'enviar escamots, incentivar patrulles i motivar falanges que son aplaudides i justificades per bombers piròmans com en Millo.
Notes:
(1) Chandrasekhar Azaz. Va combatre en lluita armada contra els colons britànics. Fou assassinat en un tiroteig amb l'exercit britànic. Recentment s'ha fet una pelí cula sobre aquest lluitador: "The Last Revolucionary" del director índi Priyadarshan.
(2) Bhagat Singh. Revolucionari que va trobar un suport massiu en els bombardejos i assassinats dust a terme en una lluita que pretenia "l'enderrocament tant del capitalisme estranger com de l'indi". Tota la ïndia va demanar a Gandhi que s'oposés públicament a la sentència de mort de Singh, però el "mahatma" (?) en va fer cas omís i va deixar que l'executessin. Es lliurava així d'un clar rival.
(3) Subbas Chandra Bose. Candidat subversiu que fou elegit dues vegades President del Congrés Nacional Indi. Es va haver de retirar conflictivament al ser atacat per la oposició liderada per Gandhi per no voler donar suport a la no-violència.
(4) Black Panther Party. Fundat l'any 1966, va rebre el suport majoritari de la població negra pobra. Va evolucionar ràpidament cap a la lluita d'autodefensa armada. Segons el sondeig Harris de 1970, el 66% dels afroamericans va dir que les activitats dels Panteres Negres els omplien d'orgull i un 43% van dir que el partit representava els seus punts de vista.
(5) Birmingham. Després de campanyes no-violentes contra un governador omnipotent i racista, el 7 de març de 1963, després de dies de violència policial continuada, tres-cents negres van començar a contraatacar amb pedres i botelles contra la policia. Només dos dies després Birmingham, bastió de segregació, va estar d'acord en deixar de segregar les botigues del centre de la ciutat i el president Kennedy va recolzar l'acord amb garanties federals. Al dia següent alguns supremacistes blans van destruir cases de negres i en conseqüència centenars de negres van tornar a generar disturbis violents ferint molts policies i destruint negocis de gent blanca. Un mes i un dia després Kennedy i el Congrés van aprovar el decret de drets civils que els moviments no-violents portaven dècades reclamant.