Indesinenter

l'1O és una d'aquelles dates històriques que, malgrat els intents del necis negacionistes, romandrà per sempre més en les pàgines de la historia del nostre poble... NI OBLIT, doncs, però també NI PERDÓ... perquè ni en té, ni se'l mereixen, doncs lluny d'oferir cap disculpa, gosen, com gossos que son, culpabilitzar-nos de la violència que tan acarnissadament van emprar, embogits potser per alguna potinga i esperonats per l'escalf de qui els cridava, forassenyats, "a por ellos, oe..."  NI OBLIT, NI PERDÓ... Però, poc a poc, els cops, les detencions, els empresonaments, les prevaricacions, els 155's, els exilis,  els cessaments de càrrecs del govern, les noves eleccions, la privació als diputats electes dels seus drets fonamentals, etc... la repressió, en definitiva, ha aconseguit, que a Catalunya canviéssim el discurs. En efecte, ARA DIEM QUE JA NO ES TRACTA DE INDEPENDÈNCIA SINÓ DE DEMOCRÀCIA. QUIN ERROR, QUIN IMMENS ERROR... Quin error...perqu...

Hi havia una vegada, no fa gaire temps, en un país no molt llunyà, una jutgessa a la que els catalans blasmaven per haver gosat empresonar els seus líders civils i part del seu govern... Lamela es deia i la gent jugava amb el seu nom i alguns ocurrents li deien "jueza Lámemela"... però ella, esperant el premi com un gosset que et dona el peuet, anava per feina... De cop sobte a un jutge, el darrer en arribat a la Sala Segona del Tribunal Suprem, li assignen sorprenentment i inusualment el cas de l'independentisme català. Visca!, diuen alguns, aquest jutge és més sensat i òbviament alliberarà els presos polítics catalans... Però, ai las!, resulta que el jutge ni els allibera ni és més sensat que la Lamela... ben al contrari, dicta resolucions que captrenquen la majoria dels juristes (tot i que callen i, doncs, consenten), fa relats novel·lescs enlloc de fonaments de fet tot acceptant (o provocant) les falsedats paleses dels informes policials,  ignora els requeriments ...

Hi ha dies que dues noticies es conjuminen per oferir vertaders paradigmes d'alguna cosa. Avui n'he llegit dues que ens mostren clarament l'avolesa del ministre Catalá (el de cognom, és clar). Primer he llegit que  Catalá diu que Catalunya mereix un govern que "funcioni com el d'Andalusia" la qual cosa ja m'ha esgarrifat i m'ha fet malfiar de les seves intencions Però és que al cap d'una estona he llegit aquesta altra Anadaluscía lidera la pobreza en Europa a pesar de discursos triunfalistas I aleshores ja ho he tingut clar: Aquest individu és el paradigma del polític vesànic. Del infaust tipus de polític castellà que malda per anorrear tot el que Catalunya ha construït durant tants anys amb l'esforç de tothom, també dels andalusos que han hagut de marxar de la seva terra fugint d'uns governs que els han situat a la cua d'Europa. Aquí teniu els links d'ambdues noticies. http://elmon.cat/politica/catala-d...